L’educació per a la comunicació i el paper dels educadors socials

Informació
La major part d’informació necessària per a la vida ens arriba a través d’altres persones, a través de la comunicació.

Comunicació
La comunicació és un diàleg entre emissors i receptors.

Educar-se
Educar-se és involucrar-se i participar en una xarxa de múltiples interaccions comunicatives.

Dimensions de l’educació per a la comunicació
El subjecte ha d’estar alfabetitzat mediàticament i ha de ser conscient, actiu, crític, social i creatiu.

El subjecte alfabetitzat mediàticament
És aquell que coneix els llenguatges audiovisuals i entén el missatge central de l’autor i la cultura que s’està creant.

Els missatges dels mitjans són construccions i representacions subjectives. Els mitjans construeixen versions de la realitat. Els aspectes formals dels mitjans són analitzats amb els mètodes estructuralista i semiològic.

L’alfabetització digital és l’alfabetització múltiple, la capacitat dels usuaris d’adquirir una àmplia gamma de coneixements per a l’ús i interpretació de la informació. Avarca tres dimensions; l’alfabetització lingüística, l’alfabetització ètica o moral i l’alfabetització relacional o social. En aquest context els educadors ocupen un paper determinant i d’ells depèn que les tres dimensions es desenvolupin conjuntament.

El subjecte conscient
El subjecte conscient sap com funcionen els mitjans massius com institució, com són els processos de producció de la indústria dels mitjans, quins són els seus interessos (sobretot els comercials i polítics), i com tracten a la audiència. Això li permet al subjecte discriminar entre els productes mediàtics i entendre per què enfatitzen aspectes antisocials (violència, sexe excessiu i prejudicis).

Models conscients d’educació per als mitjans
El model inoculatiu o moralitzant comença amb els primers diaris. És la nova cultura popular, que per a alguns qüestiona i amenaça l’alta cultura amb els seus valors.

Al model the critical awareness (adonar-se’n), li preocupen els efectes antisocials i recomana la televisió.

Les crítiques més fortes són els pressupostos teòrics de les metodologies que utilitzen, que provenen de teories d’audiència equivocades i de teories pedagògiques conductives

El Subjecte actiu
És un deconstructor/reconstructor del significat dels mitjans des de la seva pròpia identitat i context social. És conscient de tenir una relació activa amb el món al seu voltant.

Investigacions dels estudis culturals
Indiquen que l’activitat natural del subjecte és un constructor de significats segons la seva pròpia identitat i el seu context social. Consideren els mitjans com part de la cultura popular i fan servir el mitjans com text per analitzar la cultura. La finalitat educatives capacitar per descobrir, afirmar i desenvolupar la pròpia identitat en diàleg amb els altres i en el context dels mitjans massius.

Un dels aspectes positius de la TV es que ens presenten els temes més candents d’avui, convidant-nos a discutir-los. Al fer-ho, estem creant la nostra cultura.

Es critica a aquest enfocament per oblidar el poder ideològic dels mitjans, per ser idealistes i per valorar massa la cultura popular.

El subjecte crític
El subjecte crític s’adona que algunes proposicions (o presentacions de mitjans) venen distorsionsades ideològicament a favor dels poderosos. Sap com deconstruir i resistir les distorsions ideològiques i el consens enfront a la hegemonia. Qüestiona el que apareix en els mitjans, quan veu que ells no estan d’acord ni amb els valors propis ni amb informacions rebudes d’altres fonts.

La confrontació amb els mitjans es fa a través de la identificació del subjecte amb la seva pròpia cultura, valors i significats. El més profund en el home no és la ideologia, sinó la seva pròpia identitat.

La ideologia és una visió distorsionada de la realitat, que ve del poder d’u grup o classe social. L’hegemonia és el tractar de conservar una situació de dominació estructural amb el consentiment de l’audiència (categories de raça i gènere, per exemple). L’alineació és la situació d’un individu, que es troba com a estranger en la seva pròpia societat i que no té connexions ni relacions de cap tipus amb altres. El mite és la representació del que vol ser un grup o nació, i que pot ser fet servir amb propòsits ideològics.

El problema d’aquest enfocament és conèixer com actua la ideologia i quina és la seva importància en la consciència. Els de la tradició crítica radical defenen que la ideologia és el primer que arriba al subjecte de d’altres fonts. Per tant ella determinaria la construcció de la interpretació d’un missatge.

Altres autors pensen que no n’hi ha prou amb analitzar ideològicament un text. Fa falta buscar la ideologia juntament amb els alumnes a través de treballs pràctics.

El Subjecte Social
El Subjecte Social sap que en ell conflueixen diverses mediacions socials per les que manté una relació activa amb el món. Aquestes mediacions provenen de la família, l’escola, els mitjans, els diversos grups, institucions, persones i coses. És interactiu, treballa en grup, emfatitza la solidaritat, la participació i la cooperació. Sap fer servir els mitjans massius com un fòrum per intercanviar i discutir els problemes comuns amb els altres. Es preocupa per el bé dels altres, per el de la seva comunitat i per el de la societat. Vol millorar (o canviar, si és necessari) la societat.

El subjecte creatiu
El subjecte creatiu sap construir una resignificació de significats i sap com produir missatges audiovisuals originals, que siguin útils per la societat i que estiguin basats en les contribucions i valors discutits i acceptats per la seva comunitat creativa.

Els mitjans massius han de servir a les necessitats, interessos i aspiracions del receptor. Cada ciutadà té dret a l’accés i participació en els mitjans per donar a conèixer el seu pensament, també podria aprendre a produir programes per la comunitat.

El focus central és la creativitat; aprendre a produir un anunci, diari, article, còmic, etc.
La crítica és sobretot la resignificació, és a dir, que el receptor no construeix una nova producció de dignificats.

El subjecte considerat des de les sis dimensions necessita estar alfabetitzat mediàticament, ser conscient de com funciona la indústria dels mitjans, ser actiu, deconstruint i reconstruint el significat dels mitjans, ser crític sobre les ideologies amagades en els missatges i crear la seva interpretació definitiva a través de les seves resignificacions.

L’últim objectiu de l’educació per als mitjans és la comprensió de la cultura popular mediàtica contemporània, per ser capaços de participar en ella com a coautors.

Alfabetització en països rics
Feire i Macedo no redueixen l’alfabetització al maneig mecànic de lletres i paraules, sinó que la conceben com la relació existent entre els educands i la realitat, mediada per la transformació de dita realitat, en l’entorn mateix en el que es mouen.

Una teoria de l’alfabetització apunta la necessitat de desenvolupar un discurs alternatiu i una lectura crítica de la manera en la que la ideologia, la cultura i el poder treballen dins del marc de les societats capitalistes actuals, per limitar, desorganitzar i marginar les experiències quotidianes d’índole crítica o radical i les percepcions individuals plenes de sentit comú.

Existeix la necessitat de desenvolupar pràctiques pedagògiques que agrupen als educadors, els pares i els educands en torn a visions comunitàries noves i més emancipadores.

Per a Freire l’alfabetització és un projecte polític per el qual home i dones sostenen el seu dret i la seva resoponsabilitat no només de llegir, comprendre i transformar les seves pròpies experiències, sinó també a reconstituir la serva relació amb tota la societat.

Per altra banda Freire considera que el llenguatge i el poder estan intricadament relacionats, proporcionen una dimensió fonamental de la entitat humana i de la transformació social. El llenguatge és la vertadera matèria prima de la cultura i constitueix tant un terreny de dominació com un camp de possibilitat.

Freire: “apte per a tots els públics”En la teorització sobre l’alfabetització com a forma de política cultural, la vida escolar no es concep com un sistema unitari, és un lloc determinat per la pluralitat de llenguatges, on xoquen les cultures dominant i sotmesa i on els educands també aporten significats.

El currículum és una instància de política cultural de les pràctiques significatives de la qual contenen la lògica de la dominació i la possibilitat de formes pedagògiques transformadores i habilitadores.

Els educadors radicals han de:
- Legitimar les veus dels diferents alumnes
- La articulació moral ha de postular un llenguatge de la comunitat emancipadora i el compromís individual i social.
- Brindar als alumnes l’oportunitat de qüestionar diferents llenguatges o discursos ideològics .
- Examinar els interessos socials i polítics que constitueixen la seva pròpia veu.
- Propugnar una filosofia de l’educació que pensi des de l’oprimit i no per a l’oprimit.

Llegir la realitat: a les idees pels fets
Freire diu que aprenem a llegir la realitat abans que a desxifrar els signes.
Per a Bernstein, l’escola ocupa un paper important de control sobre els alumnes. Aquestes idees concorden amb l’enfocament constructivista d’ensenyança i amb la concepció d’aprenentatge significatiu d’Ausubel.
Segons Vygotsky, les funcions psicològiques superiors, com el llenguatge, apareixen primer en el context, i la persona les va interioritzant fins a fer-les pròpies.
L’educació bancària dicta idees,, no hi ha intercanvi d’idees. No debat o discuteix temes.
Per a Kaplún, sense experiències comunes entre emissor i receptor no hi ha comunicació i s’ha de partir del que és quotidià.

Explicar històries
Kaplún proposa el relat com a manera privilegiada de comunicació popular. Aquest tipus de contes o històries són recreació i formació cultural. Utilitzar-los ajuda en la comunicació educativa.

Diversitat de codis ideològics
Cap ésser humà parla el mateix llenguatge ni té les mateixes experiències ni el mateix nivell de consciència o codi ideològic.

L’escola i els mitjans són un aparell ideològic que fomenta una actitud conformista, reforçant una sèrie de valors i actituds. Problematitzar el que passa a la realitat és anar a contra corrent.

Segons Marx, el poder de la ideologia consisteix en que opera des de dins del subjecte, el dominat la internalitza i inconscientment la incorpora.

Per a comunicar o educar estem condicionats pel grau de percepció social dels nostres destinataris.

Per a Kaplún, l’educació popular és com un procés i una experiència de tot procés és respectar el ritme dels que estan vivint-ho.

Convertir-se en emirec
Quan ets emirec és quan el receptor es converteix també en emissor. Hi ha hagut un procés real de comunicació educativa. És natural que en les primeres “emissions” hi hagi encara expressió de la seva dominació interioritzada i que la paraula no sigui plenament seva.

S’han d’analitzar críticament les primeres manifestacions i s’han de fer segons la capacitat de percepció social dels participants, i considerant que els errors són part del procés de coneixement.

De la percepció ingènua a la visió crítica
Quan pensem que amb exposar la vertadera causa d’un problema esborrem els estereotips i les explicacions ingènues sobre un determinat tema social, els que estem sent ingenus som nosaltres, ja que els prejudicis solen estar molt més estesos i arrelats del que pensem.

És més pedagògic i eficaç que aquests estereotips i explicacions ingenus apareguin de manera explícita en el nostre missatge perquè aflorin en la consciència dels participants. Al convertir-los en procés d’anàlisi hi ha més possibilitats de qüestionar-los i superar-los.

Gramsci denominava “sentit comú” a aquestes visions ingènues carregades de prejudicis i estereotips i considerava que sense una crítica al sentit comú, el treball de l’educador popular era estèril. Afirmava que era l’únic mitjà d’accés als problemes reals.

També és una ingenuïtat menysprear determinades pràctiques de la cultura popular: medicina natural, us de fertilitzants naturals, cultius autòctons, sense veure que existeixen altres formes legítimes d’acostar-se al coneixement.

Canvi en termes de continuitat
No tota manifestació del poble és el reflex de la cultura dominant. Hi ha elements mobilitzadors en la cultura popular i és precís potenciar-los: recuperar la memòria col•lectiva, els seus arquetips- símbols, els seus anònims herois, la presa de consciència dels seus valors tradicionals solidaris i alliberadors.

El missatge viu
Podem elegir si emetem missatges tancats, amb pensaments elaborats, o missatges oberts que estimulen l’elaboració de pensaments en el receptor. Els missatges oberts, requereixen major activitat per part dels receptors, perquè han d’associar i relacionar les escenes, inferir, imaginar, sentir, relacionar amb les pròpies vivències.

Forma i contingut dels missatges: la forma pot tenir molt contingut
Els símbols no són neutres, un gest, una foto, una escena que afegim al contingut d’un missatge pot desvirtuar-lo. Aquesta idea té a veure amb el currículum ocult i als educomunicadors se’ls imposa l’exigència de se molt crítics amb ells mateixos, revisant l’escala de valors que incorporen als mateixos.

Missatges paral•lels i simultanis
Tot missatge central porta missatges secundaris, pot dir-se una cosa verbalment, i una altra cosa amb la mirada, els gestos o la seva actitud corporal, la complexitat és major si acompanyen altres recursos audiovisuals. Hi ha d’haver una congruència entre aquests missatges si no volem anular la intenció del missatges principal.

Algunes imatges, cançons, acudits, etc poden ser signes de la ideologia dominant que se’ns colen desvirtuant processos alliberadors.

Elegir entre varies opcions de produir un missatge
És preferible presentar unes poques idees centrals i desenvolupar-les bé que presentar moltes dades inconnexes.
És precís plantejar-se com començar i com acabar el nostre missatge.

Amb la finalitat de comunicar alguna cosa a algú estem parlant d’una manera de manipulació. Encara que no tota selecció o combinació sigui intrínsecament manipuladora, té possibilitats que ho sigui.

La manipulació no només consisteix en mentir en el sentit de deformar o alterar els fets, pot valer-se d’altres recursos més subtils que son més o menys coneguts per altres.

La manipulació depèn de com es seleccionen i combinen els elements d’un missatge. No existeix una comunicació objectiva i asèptica, però hi pot haver una comunicació honesta, sincera, pluralista, respectuosa i crítica.

Pautes per depurar de sorolls la nostra comunicació
Pensar en el destinatari, ser humils, no improvisar, planificar el missatge, discutir el pla amb un company i posar a prova el material.

La comunicació com a motor del procés educatiu
Educació i comunicació són la mateixa cosa o educar és comunicar o tota educació és un procés de comunicació? L’educació i la comunicació estan molt relacionades.

No existeix expressió sense interlocutors i el nen ha d’escriure per ser llegit i posat a l’abast de la comunitat. Quan el nen comprova la utilitat de la seva labor, i que la seva activitat escolar té una dimensió social i humana, llavors s’allibera en el seu interior la necessitat d’actuar, buscar i crear.

Una pedagogia de l’autoaprenentatge en col•lectivitat
No es tracta d’una educació sense mestre sinó de deixar de veure’l com l’eix únic del procés educatiu, ubicant la seva aportació dins d’un marc més ampli i dinàmic d’interaccions en el qual sigui cada vegada menys necessari.

La motivació d’escriure per ser llegit en els mitjans
Perquè un procés d’autoaprenentatge es desencadeni és precís dotar al sistema d’un estímul. El diari escolar, per exemple. La seva funció és obrir canals de comunicació a través dels quals socialitzar els productes del seu aprenentatge.

La inserció dels mitjans a l’interior d’un programa d’autoeducació orientada posa a disposició dels educands un vehicle per expressar-se i en aquesta pràctica, afirmar-se i adquirir consciència del seu propi valer.

El procés de construcció del coneixement requereix interlocutors
El que hem retingut al llarg de les nostres vides, és allò que hem tingut el compromís de transmetre públicament.

Conèixer és comunicar. Freinet diu que quan els nens busquen, experimenten, discuteixen i reflexionen i es va despertant en ells el voler saber més és perquè han de ser llegits per altres. Aprendre i comunicar són components d’un mateix procés cognitiu, ja que es necessiten recíprocament.

El saber com a producte social
La proposta de Freinet d’encarar el saber com a producte social remet al procés mateix de construcció del saber i a les fonts des de les quals es construeix. Concebre l’aprenentatge com un fet social implica incorporar múltiples fonts d’informació i múltiples interlocutors o receptors, és a dir, una xarxa d’emirecs.

Potenciar emissors actius contribueix a formar receptors crítics
L’apropiació del coneixement es catalitza quan s’exerceix d’emissor. S’aprèn més si es realitzen missatges que poden ser entesos per els interlocutors.

Si educar-se és involucrar-se en un procés holístic d’interacció, un sistema serà més educatiu quan més amplia sigui la xarxa comunicativa que sigui capaç de posar a disposició dels educands.