Considero que aquesta assignatura m’ha resultat molt profitosa perquè he après coses que abans no sabia i ara sí i que em serviran per ara i més endavant.
El videoclip “El origen de las cosas” m’ha semblat interessant perquè explica d’una manera dinàmica què és el sistema lineal, l’extracció, la producció, la distribució, el consum i la deposició, i ara entenc millor el seu funcionament. També m’ha fet reflexionar sobre el que s’amaga darrere del sistema, és a dir, l’explotació, la deforestació, la contaminació, el capitalisme, el consumisme, el materialisme, el canvi climàtic,...
El debat sobre el videoclip “El origen de las cosas” m’ha agradat fer-lo perquè hem compartit opinions i reflexions i hem proposat solucions i alternatives als problemes plantejats.
Em pensava que fer un blog era difícil, però ara veig que no, i que és una bona manera de compartir informació amb la gent coneguda o no coneguda per ampliar els coneixements de qualsevol tema.
El text “Cultura tecnològica i educació” m’ha fet adonar-me que no només hi ha un tipus de tecnologia i que sense saber-ho, els tipus de tecnologia que no coneixia els he estat fent servir des que vaig néixer i són precisament els que més valoro i seguiré fent servir.
Ara sé que una autobiografia també es pot explicar a través de la tecnologia, perquè estem molt més lligats a ella del que sembla.
Encara que les feia servir, no sabia què era la web 1.0 i la 2.0. La web 1.0 la feia servir molt abans, però ara que la tecnologia ha avançat, faig servir bastant la 2.0.
Tinc més present quin és el paper dels educadors socials gràcies al text “L’educació per a la comunicació i el paper dels educadors socials”.
M’ha fascinat la manera de pensar d’Oscar Brahim i com arriba a plasmar la realitat de com va el món i com actuem en els cartells publicitaris.
M’ha agradat fer jo mateixa contrapublicitat perquè és una manera de criticar el que no m’agrada del sistema en el que vivim.
Haver fet una wiki ha estat una activitat satisfactòria, ja que sabre penjar informació que només sé jo, per tal de compartir-la amb tothom qui s’interessi pel tema en qüestió.
La Fira que hem fet a classe ha servit per exposar els treballs (associació, programa, iniciativa, activitat,...) de cadascú en públic, uns treballs que en un futur es podrien posar a la pràctica i fer-se realitat.
jueves, 31 de diciembre de 2009
Anunci Axe
He transformat amb el fotoshop l’última noia en un noi i a aquest, li he posat la foto d’una destral a la ma. He fet un joc de paraules consistent en que axe, en anglès vol dir destral. Les noies fugen del noi que porta la destral perquè tenen por. És una metàfora que simbolitza que l’Axe, el que fa no és que les noies s’acostin al qui porta aquest desodorant, sinó que les repel•leix.
L’anunci original vol donar a entendre que l’Axe atreu a les noies, però en realitat el que fa és el contrari, perquè fa bastanta pudor si te’n poses molt. He escollit aquest anunci perquè l’he trobat masclista i ho volia criticar.
L’anunci original vol donar a entendre que l’Axe atreu a les noies, però en realitat el que fa és el contrari, perquè fa bastanta pudor si te’n poses molt. He escollit aquest anunci perquè l’he trobat masclista i ho volia criticar.
Anunci Heineken
He canviat la paraula “serving” per “hurting”. Serving vol dir servint i hurting, danyant. He escollit canviar “serve” per “hurt” perquè crec que el que s’està fent no és servir al planeta sinó que se l’està danyant.
Penso que hauríem de “servir” el planeta d’una manera que no sigui només pel consum propi, cervesa, en aquest cas. Quant servim al planeta serà quan el comencem a tractar millor, ja sigui no contaminant tant o quan deixem d’abusar de l’explotació de recursos naturals, etc.
Penso que hauríem de “servir” el planeta d’una manera que no sigui només pel consum propi, cervesa, en aquest cas. Quant servim al planeta serà quan el comencem a tractar millor, ja sigui no contaminant tant o quan deixem d’abusar de l’explotació de recursos naturals, etc.
Anunci Marina d’Or
He canviat la paraula “mejor” per la paraula “peor”. Amb això vull dir que Marina d’Or és considerat per la ONG Ecologistes en Acció com una urbanització de costa molt agressiva amb el paisatge i massificada que s’aixeca sobre el que van ser comunitats litorals de vegetació i platges relativament ben conservades. Respecte al Marina d’Or-Golf, els ecologistes reflecteixen en el seu informe de 2007 que l’expansió del complex suposaria la construcció d’un vial de quatre carrils des de Oropesa del Mar a Cabanes que travessaria el Parc Natural del Desert de les Palmes.
Està prevista la construcció de tres camps de golf en el complex d’Oropesa del Mar, a més d’un milió de metres quadrats de zones verdes, aspectes que han estat criticats negativament degut a l’escassetat d’aigua a la zona.
També és de ressenyar l’informe de Greenpeace, “Destrucció a tota costa” (2007), en el que es denuncia el model turístic de la Costa d’Azahar evidencia un clar augment de la insostenibilitat. S’acusa la proliferació de camps de golf creats per Julio Iglesias associats a segones residències, que en total sumen 37 projectes amb prop de 35000 habitatges associats i set camps de golf en 19’8 milions de metres quadrats. Tot això, sense contar amb Marina d’Or-Golf, que aporta uns altres 19 milions de metres quadrats, una oferta que suposa 220.000 nous residents per la província.
Marina d’Or és un lloc al qual no penso anar mai per tots aquests motius.
Està prevista la construcció de tres camps de golf en el complex d’Oropesa del Mar, a més d’un milió de metres quadrats de zones verdes, aspectes que han estat criticats negativament degut a l’escassetat d’aigua a la zona.
També és de ressenyar l’informe de Greenpeace, “Destrucció a tota costa” (2007), en el que es denuncia el model turístic de la Costa d’Azahar evidencia un clar augment de la insostenibilitat. S’acusa la proliferació de camps de golf creats per Julio Iglesias associats a segones residències, que en total sumen 37 projectes amb prop de 35000 habitatges associats i set camps de golf en 19’8 milions de metres quadrats. Tot això, sense contar amb Marina d’Or-Golf, que aporta uns altres 19 milions de metres quadrats, una oferta que suposa 220.000 nous residents per la província.
Marina d’Or és un lloc al qual no penso anar mai per tots aquests motius.
miércoles, 30 de diciembre de 2009
Oscar Brahim
L’Oscar és un conductor de taxis que treballa dotze hores al dia per guanyar-se la vida. Sempre veu cartells publicitaris per allà on passa. Com que és molt bon dibuixant i se li donen bé les manualitats, aprofita el viatges amb el taxi per, de tant en tant parar-se i modificar els cartells de publicitat. D’això se’n diu contrapublicitat, i ho fa perquè no li agrada la comercialització ni el consum innecessaris, que són dos dels trets més característics del sistema neoliberal. Per tant, amb la seva contrapublicitat, critica el sistema, ja sigui a través de cartells de polítics o d’anuncis de qualsevol producte. El seu propòsit és que la gent, amb això s’adoni que s’enganya a ella mateixa comprant coses que no li calen i que compra perquè creu que el que diuen els anuncis es farà realitat si ho compra i utilitza. A ell li agradaria canviar aquest sistema capitalista de fer productes, és a dir molta oferta i també generar molta demanda a través de publicitat perquè aquests productes siguin comprats o aquests polítics siguin votats.
Es podria dir que la contrapublicitat és un acte de resistència cultural, ja que el que fa és obrir els ulls a la gent perquè pensi per ella mateixa i no es deixi manipular. És, per tant, una eina comunicativa que subverteix la comunicació publicitària. És un tipus d’activisme que prefereix abans la interferència (tècnica informativa, comunicativa o semàntica) que la resistència directa, el reciclat crític a la confrontació tancada.
"Oscar" es un documental de Sergio Morkin (61' - 2004) que consisteix en gravacions de la vida diària d’Oscar Brahim, en les que es veuen totes les penúries per les que passa, ja que cobra molt poc, no pot pagar el lloguer de la casa i finalment ha d’abandonar-la, juntament amb la seva dona i el seu fill i buscar un altre lloc per viure, mentre que hi ha gent que malgasta els seus diners comprant coses que ha vist a la publicitat. Tot i així ell no deixa mai de fer contrapublicitat i moltes vegades s’emporta el seu fill amb ell perquè vegi el que fa. Fins hi tot el conviden des d’universitats perquè vagi a fer conferències sobre contrapublicitat, on parla de com ho fa, per què ho fa i amb quina finalitat.
Havent explicat la causa d’Oscar i el que és la contrapublicitat, puc dir que els educadors socials hi tenen molt a fer en aquest camp. El paper que han de fer és el de persones alfabetitzades mediàticament, han de ser conscients, actius, crítics, socials i creatius. També han de fer investigacions dels estudis culturals, han de ser conscients de la diferència d’haver estat alfabetitzat en un país ric o en un país pobre, han de saber llegir la realitat, explicar histories (com a educació comunicativa popular), han de conèixer la diversitat de codis ideològics, s’han de convertir en “emirecs”, han de passar a tenir una percepció ingènua a una percepció crítica, han de recuperar la memòria col•lectiva, els seus arquetips- símbols, els seus anònims herois, la presa de consciència dels seus valors tradicionals solidaris i alliberadors, han d’elaborar missatges oberts amb forma i contingut, han de saber llegir els missatges paral•lels i simultanis, saber elegir entre varies opcions de produir un missatge, saber aplicar les pautes per depurar de sorolls la nostra comunicació, la comunicació ha de ser el motor del procés educatiu, han de fer una pedagogia de l’autoaprenentatge en col•lectivitat, han de motivar a la gent perquè escrigui i sigui llegida en els mitjans, han de fer que en el procés de construcció del coneixement hi hagi interlocutors, que el saber sigui un producte social, i finalment, que potenciïn emissors actius que contribueixin a formar receptors crítics. El perquè de tot això està en el text que he escrit a sota d’aquest, el de “Educació per a la comunicació i el paper dels educadors socials”.
Es podria dir que la contrapublicitat és un acte de resistència cultural, ja que el que fa és obrir els ulls a la gent perquè pensi per ella mateixa i no es deixi manipular. És, per tant, una eina comunicativa que subverteix la comunicació publicitària. És un tipus d’activisme que prefereix abans la interferència (tècnica informativa, comunicativa o semàntica) que la resistència directa, el reciclat crític a la confrontació tancada.
"Oscar" es un documental de Sergio Morkin (61' - 2004) que consisteix en gravacions de la vida diària d’Oscar Brahim, en les que es veuen totes les penúries per les que passa, ja que cobra molt poc, no pot pagar el lloguer de la casa i finalment ha d’abandonar-la, juntament amb la seva dona i el seu fill i buscar un altre lloc per viure, mentre que hi ha gent que malgasta els seus diners comprant coses que ha vist a la publicitat. Tot i així ell no deixa mai de fer contrapublicitat i moltes vegades s’emporta el seu fill amb ell perquè vegi el que fa. Fins hi tot el conviden des d’universitats perquè vagi a fer conferències sobre contrapublicitat, on parla de com ho fa, per què ho fa i amb quina finalitat.
Havent explicat la causa d’Oscar i el que és la contrapublicitat, puc dir que els educadors socials hi tenen molt a fer en aquest camp. El paper que han de fer és el de persones alfabetitzades mediàticament, han de ser conscients, actius, crítics, socials i creatius. També han de fer investigacions dels estudis culturals, han de ser conscients de la diferència d’haver estat alfabetitzat en un país ric o en un país pobre, han de saber llegir la realitat, explicar histories (com a educació comunicativa popular), han de conèixer la diversitat de codis ideològics, s’han de convertir en “emirecs”, han de passar a tenir una percepció ingènua a una percepció crítica, han de recuperar la memòria col•lectiva, els seus arquetips- símbols, els seus anònims herois, la presa de consciència dels seus valors tradicionals solidaris i alliberadors, han d’elaborar missatges oberts amb forma i contingut, han de saber llegir els missatges paral•lels i simultanis, saber elegir entre varies opcions de produir un missatge, saber aplicar les pautes per depurar de sorolls la nostra comunicació, la comunicació ha de ser el motor del procés educatiu, han de fer una pedagogia de l’autoaprenentatge en col•lectivitat, han de motivar a la gent perquè escrigui i sigui llegida en els mitjans, han de fer que en el procés de construcció del coneixement hi hagi interlocutors, que el saber sigui un producte social, i finalment, que potenciïn emissors actius que contribueixin a formar receptors crítics. El perquè de tot això està en el text que he escrit a sota d’aquest, el de “Educació per a la comunicació i el paper dels educadors socials”.
viernes, 25 de diciembre de 2009
L’educació per a la comunicació i el paper dels educadors socials
Informació
La major part d’informació necessària per a la vida ens arriba a través d’altres persones, a través de la comunicació.
Comunicació
La comunicació és un diàleg entre emissors i receptors.
Educar-se
Educar-se és involucrar-se i participar en una xarxa de múltiples interaccions comunicatives.
Dimensions de l’educació per a la comunicació
El subjecte ha d’estar alfabetitzat mediàticament i ha de ser conscient, actiu, crític, social i creatiu.
El subjecte alfabetitzat mediàticament
És aquell que coneix els llenguatges audiovisuals i entén el missatge central de l’autor i la cultura que s’està creant.
Els missatges dels mitjans són construccions i representacions subjectives. Els mitjans construeixen versions de la realitat. Els aspectes formals dels mitjans són analitzats amb els mètodes estructuralista i semiològic.
L’alfabetització digital és l’alfabetització múltiple, la capacitat dels usuaris d’adquirir una àmplia gamma de coneixements per a l’ús i interpretació de la informació. Avarca tres dimensions; l’alfabetització lingüística, l’alfabetització ètica o moral i l’alfabetització relacional o social. En aquest context els educadors ocupen un paper determinant i d’ells depèn que les tres dimensions es desenvolupin conjuntament.
El subjecte conscient
El subjecte conscient sap com funcionen els mitjans massius com institució, com són els processos de producció de la indústria dels mitjans, quins són els seus interessos (sobretot els comercials i polítics), i com tracten a la audiència. Això li permet al subjecte discriminar entre els productes mediàtics i entendre per què enfatitzen aspectes antisocials (violència, sexe excessiu i prejudicis).
Models conscients d’educació per als mitjans
El model inoculatiu o moralitzant comença amb els primers diaris. És la nova cultura popular, que per a alguns qüestiona i amenaça l’alta cultura amb els seus valors.
Al model the critical awareness (adonar-se’n), li preocupen els efectes antisocials i recomana la televisió.
Les crítiques més fortes són els pressupostos teòrics de les metodologies que utilitzen, que provenen de teories d’audiència equivocades i de teories pedagògiques conductives
El Subjecte actiu
És un deconstructor/reconstructor del significat dels mitjans des de la seva pròpia identitat i context social. És conscient de tenir una relació activa amb el món al seu voltant.
Investigacions dels estudis culturals
Indiquen que l’activitat natural del subjecte és un constructor de significats segons la seva pròpia identitat i el seu context social. Consideren els mitjans com part de la cultura popular i fan servir el mitjans com text per analitzar la cultura. La finalitat educatives capacitar per descobrir, afirmar i desenvolupar la pròpia identitat en diàleg amb els altres i en el context dels mitjans massius.
Un dels aspectes positius de la TV es que ens presenten els temes més candents d’avui, convidant-nos a discutir-los. Al fer-ho, estem creant la nostra cultura.
Es critica a aquest enfocament per oblidar el poder ideològic dels mitjans, per ser idealistes i per valorar massa la cultura popular.
El subjecte crític
El subjecte crític s’adona que algunes proposicions (o presentacions de mitjans) venen distorsionsades ideològicament a favor dels poderosos. Sap com deconstruir i resistir les distorsions ideològiques i el consens enfront a la hegemonia. Qüestiona el que apareix en els mitjans, quan veu que ells no estan d’acord ni amb els valors propis ni amb informacions rebudes d’altres fonts.
La confrontació amb els mitjans es fa a través de la identificació del subjecte amb la seva pròpia cultura, valors i significats. El més profund en el home no és la ideologia, sinó la seva pròpia identitat.
La ideologia és una visió distorsionada de la realitat, que ve del poder d’u grup o classe social. L’hegemonia és el tractar de conservar una situació de dominació estructural amb el consentiment de l’audiència (categories de raça i gènere, per exemple). L’alineació és la situació d’un individu, que es troba com a estranger en la seva pròpia societat i que no té connexions ni relacions de cap tipus amb altres. El mite és la representació del que vol ser un grup o nació, i que pot ser fet servir amb propòsits ideològics.
El problema d’aquest enfocament és conèixer com actua la ideologia i quina és la seva importància en la consciència. Els de la tradició crítica radical defenen que la ideologia és el primer que arriba al subjecte de d’altres fonts. Per tant ella determinaria la construcció de la interpretació d’un missatge.
Altres autors pensen que no n’hi ha prou amb analitzar ideològicament un text. Fa falta buscar la ideologia juntament amb els alumnes a través de treballs pràctics.
El Subjecte Social
El Subjecte Social sap que en ell conflueixen diverses mediacions socials per les que manté una relació activa amb el món. Aquestes mediacions provenen de la família, l’escola, els mitjans, els diversos grups, institucions, persones i coses. És interactiu, treballa en grup, emfatitza la solidaritat, la participació i la cooperació. Sap fer servir els mitjans massius com un fòrum per intercanviar i discutir els problemes comuns amb els altres. Es preocupa per el bé dels altres, per el de la seva comunitat i per el de la societat. Vol millorar (o canviar, si és necessari) la societat.
El subjecte creatiu
El subjecte creatiu sap construir una resignificació de significats i sap com produir missatges audiovisuals originals, que siguin útils per la societat i que estiguin basats en les contribucions i valors discutits i acceptats per la seva comunitat creativa.
Els mitjans massius han de servir a les necessitats, interessos i aspiracions del receptor. Cada ciutadà té dret a l’accés i participació en els mitjans per donar a conèixer el seu pensament, també podria aprendre a produir programes per la comunitat.
El focus central és la creativitat; aprendre a produir un anunci, diari, article, còmic, etc.
La crítica és sobretot la resignificació, és a dir, que el receptor no construeix una nova producció de dignificats.
El subjecte considerat des de les sis dimensions necessita estar alfabetitzat mediàticament, ser conscient de com funciona la indústria dels mitjans, ser actiu, deconstruint i reconstruint el significat dels mitjans, ser crític sobre les ideologies amagades en els missatges i crear la seva interpretació definitiva a través de les seves resignificacions.
L’últim objectiu de l’educació per als mitjans és la comprensió de la cultura popular mediàtica contemporània, per ser capaços de participar en ella com a coautors.
Alfabetització en països rics
Feire i Macedo no redueixen l’alfabetització al maneig mecànic de lletres i paraules, sinó que la conceben com la relació existent entre els educands i la realitat, mediada per la transformació de dita realitat, en l’entorn mateix en el que es mouen.
Una teoria de l’alfabetització apunta la necessitat de desenvolupar un discurs alternatiu i una lectura crítica de la manera en la que la ideologia, la cultura i el poder treballen dins del marc de les societats capitalistes actuals, per limitar, desorganitzar i marginar les experiències quotidianes d’índole crítica o radical i les percepcions individuals plenes de sentit comú.
Existeix la necessitat de desenvolupar pràctiques pedagògiques que agrupen als educadors, els pares i els educands en torn a visions comunitàries noves i més emancipadores.
Per a Freire l’alfabetització és un projecte polític per el qual home i dones sostenen el seu dret i la seva resoponsabilitat no només de llegir, comprendre i transformar les seves pròpies experiències, sinó també a reconstituir la serva relació amb tota la societat.
Per altra banda Freire considera que el llenguatge i el poder estan intricadament relacionats, proporcionen una dimensió fonamental de la entitat humana i de la transformació social. El llenguatge és la vertadera matèria prima de la cultura i constitueix tant un terreny de dominació com un camp de possibilitat.
Freire: “apte per a tots els públics”En la teorització sobre l’alfabetització com a forma de política cultural, la vida escolar no es concep com un sistema unitari, és un lloc determinat per la pluralitat de llenguatges, on xoquen les cultures dominant i sotmesa i on els educands també aporten significats.
El currículum és una instància de política cultural de les pràctiques significatives de la qual contenen la lògica de la dominació i la possibilitat de formes pedagògiques transformadores i habilitadores.
Els educadors radicals han de:
- Legitimar les veus dels diferents alumnes
- La articulació moral ha de postular un llenguatge de la comunitat emancipadora i el compromís individual i social.
- Brindar als alumnes l’oportunitat de qüestionar diferents llenguatges o discursos ideològics .
- Examinar els interessos socials i polítics que constitueixen la seva pròpia veu.
- Propugnar una filosofia de l’educació que pensi des de l’oprimit i no per a l’oprimit.
Llegir la realitat: a les idees pels fets
Freire diu que aprenem a llegir la realitat abans que a desxifrar els signes.
Per a Bernstein, l’escola ocupa un paper important de control sobre els alumnes. Aquestes idees concorden amb l’enfocament constructivista d’ensenyança i amb la concepció d’aprenentatge significatiu d’Ausubel.
Segons Vygotsky, les funcions psicològiques superiors, com el llenguatge, apareixen primer en el context, i la persona les va interioritzant fins a fer-les pròpies.
L’educació bancària dicta idees,, no hi ha intercanvi d’idees. No debat o discuteix temes.
Per a Kaplún, sense experiències comunes entre emissor i receptor no hi ha comunicació i s’ha de partir del que és quotidià.
Explicar històries
Kaplún proposa el relat com a manera privilegiada de comunicació popular. Aquest tipus de contes o històries són recreació i formació cultural. Utilitzar-los ajuda en la comunicació educativa.
Diversitat de codis ideològics
Cap ésser humà parla el mateix llenguatge ni té les mateixes experiències ni el mateix nivell de consciència o codi ideològic.
L’escola i els mitjans són un aparell ideològic que fomenta una actitud conformista, reforçant una sèrie de valors i actituds. Problematitzar el que passa a la realitat és anar a contra corrent.
Segons Marx, el poder de la ideologia consisteix en que opera des de dins del subjecte, el dominat la internalitza i inconscientment la incorpora.
Per a comunicar o educar estem condicionats pel grau de percepció social dels nostres destinataris.
Per a Kaplún, l’educació popular és com un procés i una experiència de tot procés és respectar el ritme dels que estan vivint-ho.
Convertir-se en emirec
Quan ets emirec és quan el receptor es converteix també en emissor. Hi ha hagut un procés real de comunicació educativa. És natural que en les primeres “emissions” hi hagi encara expressió de la seva dominació interioritzada i que la paraula no sigui plenament seva.
S’han d’analitzar críticament les primeres manifestacions i s’han de fer segons la capacitat de percepció social dels participants, i considerant que els errors són part del procés de coneixement.
De la percepció ingènua a la visió crítica
Quan pensem que amb exposar la vertadera causa d’un problema esborrem els estereotips i les explicacions ingènues sobre un determinat tema social, els que estem sent ingenus som nosaltres, ja que els prejudicis solen estar molt més estesos i arrelats del que pensem.
És més pedagògic i eficaç que aquests estereotips i explicacions ingenus apareguin de manera explícita en el nostre missatge perquè aflorin en la consciència dels participants. Al convertir-los en procés d’anàlisi hi ha més possibilitats de qüestionar-los i superar-los.
Gramsci denominava “sentit comú” a aquestes visions ingènues carregades de prejudicis i estereotips i considerava que sense una crítica al sentit comú, el treball de l’educador popular era estèril. Afirmava que era l’únic mitjà d’accés als problemes reals.
També és una ingenuïtat menysprear determinades pràctiques de la cultura popular: medicina natural, us de fertilitzants naturals, cultius autòctons, sense veure que existeixen altres formes legítimes d’acostar-se al coneixement.
Canvi en termes de continuitat
No tota manifestació del poble és el reflex de la cultura dominant. Hi ha elements mobilitzadors en la cultura popular i és precís potenciar-los: recuperar la memòria col•lectiva, els seus arquetips- símbols, els seus anònims herois, la presa de consciència dels seus valors tradicionals solidaris i alliberadors.
El missatge viu
Podem elegir si emetem missatges tancats, amb pensaments elaborats, o missatges oberts que estimulen l’elaboració de pensaments en el receptor. Els missatges oberts, requereixen major activitat per part dels receptors, perquè han d’associar i relacionar les escenes, inferir, imaginar, sentir, relacionar amb les pròpies vivències.
Forma i contingut dels missatges: la forma pot tenir molt contingut
Els símbols no són neutres, un gest, una foto, una escena que afegim al contingut d’un missatge pot desvirtuar-lo. Aquesta idea té a veure amb el currículum ocult i als educomunicadors se’ls imposa l’exigència de se molt crítics amb ells mateixos, revisant l’escala de valors que incorporen als mateixos.
Missatges paral•lels i simultanis
Tot missatge central porta missatges secundaris, pot dir-se una cosa verbalment, i una altra cosa amb la mirada, els gestos o la seva actitud corporal, la complexitat és major si acompanyen altres recursos audiovisuals. Hi ha d’haver una congruència entre aquests missatges si no volem anular la intenció del missatges principal.
Algunes imatges, cançons, acudits, etc poden ser signes de la ideologia dominant que se’ns colen desvirtuant processos alliberadors.
Elegir entre varies opcions de produir un missatge
És preferible presentar unes poques idees centrals i desenvolupar-les bé que presentar moltes dades inconnexes.
És precís plantejar-se com començar i com acabar el nostre missatge.
Amb la finalitat de comunicar alguna cosa a algú estem parlant d’una manera de manipulació. Encara que no tota selecció o combinació sigui intrínsecament manipuladora, té possibilitats que ho sigui.
La manipulació no només consisteix en mentir en el sentit de deformar o alterar els fets, pot valer-se d’altres recursos més subtils que son més o menys coneguts per altres.
La manipulació depèn de com es seleccionen i combinen els elements d’un missatge. No existeix una comunicació objectiva i asèptica, però hi pot haver una comunicació honesta, sincera, pluralista, respectuosa i crítica.
Pautes per depurar de sorolls la nostra comunicació
Pensar en el destinatari, ser humils, no improvisar, planificar el missatge, discutir el pla amb un company i posar a prova el material.
La comunicació com a motor del procés educatiu
Educació i comunicació són la mateixa cosa o educar és comunicar o tota educació és un procés de comunicació? L’educació i la comunicació estan molt relacionades.
No existeix expressió sense interlocutors i el nen ha d’escriure per ser llegit i posat a l’abast de la comunitat. Quan el nen comprova la utilitat de la seva labor, i que la seva activitat escolar té una dimensió social i humana, llavors s’allibera en el seu interior la necessitat d’actuar, buscar i crear.
Una pedagogia de l’autoaprenentatge en col•lectivitat
No es tracta d’una educació sense mestre sinó de deixar de veure’l com l’eix únic del procés educatiu, ubicant la seva aportació dins d’un marc més ampli i dinàmic d’interaccions en el qual sigui cada vegada menys necessari.
La motivació d’escriure per ser llegit en els mitjans
Perquè un procés d’autoaprenentatge es desencadeni és precís dotar al sistema d’un estímul. El diari escolar, per exemple. La seva funció és obrir canals de comunicació a través dels quals socialitzar els productes del seu aprenentatge.
La inserció dels mitjans a l’interior d’un programa d’autoeducació orientada posa a disposició dels educands un vehicle per expressar-se i en aquesta pràctica, afirmar-se i adquirir consciència del seu propi valer.
El procés de construcció del coneixement requereix interlocutors
El que hem retingut al llarg de les nostres vides, és allò que hem tingut el compromís de transmetre públicament.
Conèixer és comunicar. Freinet diu que quan els nens busquen, experimenten, discuteixen i reflexionen i es va despertant en ells el voler saber més és perquè han de ser llegits per altres. Aprendre i comunicar són components d’un mateix procés cognitiu, ja que es necessiten recíprocament.
El saber com a producte social
La proposta de Freinet d’encarar el saber com a producte social remet al procés mateix de construcció del saber i a les fonts des de les quals es construeix. Concebre l’aprenentatge com un fet social implica incorporar múltiples fonts d’informació i múltiples interlocutors o receptors, és a dir, una xarxa d’emirecs.
Potenciar emissors actius contribueix a formar receptors crítics
L’apropiació del coneixement es catalitza quan s’exerceix d’emissor. S’aprèn més si es realitzen missatges que poden ser entesos per els interlocutors.
Si educar-se és involucrar-se en un procés holístic d’interacció, un sistema serà més educatiu quan més amplia sigui la xarxa comunicativa que sigui capaç de posar a disposició dels educands.
La major part d’informació necessària per a la vida ens arriba a través d’altres persones, a través de la comunicació.
Comunicació
La comunicació és un diàleg entre emissors i receptors.
Educar-se
Educar-se és involucrar-se i participar en una xarxa de múltiples interaccions comunicatives.
Dimensions de l’educació per a la comunicació
El subjecte ha d’estar alfabetitzat mediàticament i ha de ser conscient, actiu, crític, social i creatiu.
El subjecte alfabetitzat mediàticament
És aquell que coneix els llenguatges audiovisuals i entén el missatge central de l’autor i la cultura que s’està creant.
Els missatges dels mitjans són construccions i representacions subjectives. Els mitjans construeixen versions de la realitat. Els aspectes formals dels mitjans són analitzats amb els mètodes estructuralista i semiològic.
L’alfabetització digital és l’alfabetització múltiple, la capacitat dels usuaris d’adquirir una àmplia gamma de coneixements per a l’ús i interpretació de la informació. Avarca tres dimensions; l’alfabetització lingüística, l’alfabetització ètica o moral i l’alfabetització relacional o social. En aquest context els educadors ocupen un paper determinant i d’ells depèn que les tres dimensions es desenvolupin conjuntament.
El subjecte conscient
El subjecte conscient sap com funcionen els mitjans massius com institució, com són els processos de producció de la indústria dels mitjans, quins són els seus interessos (sobretot els comercials i polítics), i com tracten a la audiència. Això li permet al subjecte discriminar entre els productes mediàtics i entendre per què enfatitzen aspectes antisocials (violència, sexe excessiu i prejudicis).
Models conscients d’educació per als mitjans
El model inoculatiu o moralitzant comença amb els primers diaris. És la nova cultura popular, que per a alguns qüestiona i amenaça l’alta cultura amb els seus valors.
Al model the critical awareness (adonar-se’n), li preocupen els efectes antisocials i recomana la televisió.
Les crítiques més fortes són els pressupostos teòrics de les metodologies que utilitzen, que provenen de teories d’audiència equivocades i de teories pedagògiques conductives
El Subjecte actiu
És un deconstructor/reconstructor del significat dels mitjans des de la seva pròpia identitat i context social. És conscient de tenir una relació activa amb el món al seu voltant.
Investigacions dels estudis culturals
Indiquen que l’activitat natural del subjecte és un constructor de significats segons la seva pròpia identitat i el seu context social. Consideren els mitjans com part de la cultura popular i fan servir el mitjans com text per analitzar la cultura. La finalitat educatives capacitar per descobrir, afirmar i desenvolupar la pròpia identitat en diàleg amb els altres i en el context dels mitjans massius.
Un dels aspectes positius de la TV es que ens presenten els temes més candents d’avui, convidant-nos a discutir-los. Al fer-ho, estem creant la nostra cultura.
Es critica a aquest enfocament per oblidar el poder ideològic dels mitjans, per ser idealistes i per valorar massa la cultura popular.
El subjecte crític
El subjecte crític s’adona que algunes proposicions (o presentacions de mitjans) venen distorsionsades ideològicament a favor dels poderosos. Sap com deconstruir i resistir les distorsions ideològiques i el consens enfront a la hegemonia. Qüestiona el que apareix en els mitjans, quan veu que ells no estan d’acord ni amb els valors propis ni amb informacions rebudes d’altres fonts.
La confrontació amb els mitjans es fa a través de la identificació del subjecte amb la seva pròpia cultura, valors i significats. El més profund en el home no és la ideologia, sinó la seva pròpia identitat.
La ideologia és una visió distorsionada de la realitat, que ve del poder d’u grup o classe social. L’hegemonia és el tractar de conservar una situació de dominació estructural amb el consentiment de l’audiència (categories de raça i gènere, per exemple). L’alineació és la situació d’un individu, que es troba com a estranger en la seva pròpia societat i que no té connexions ni relacions de cap tipus amb altres. El mite és la representació del que vol ser un grup o nació, i que pot ser fet servir amb propòsits ideològics.
El problema d’aquest enfocament és conèixer com actua la ideologia i quina és la seva importància en la consciència. Els de la tradició crítica radical defenen que la ideologia és el primer que arriba al subjecte de d’altres fonts. Per tant ella determinaria la construcció de la interpretació d’un missatge.
Altres autors pensen que no n’hi ha prou amb analitzar ideològicament un text. Fa falta buscar la ideologia juntament amb els alumnes a través de treballs pràctics.
El Subjecte Social
El Subjecte Social sap que en ell conflueixen diverses mediacions socials per les que manté una relació activa amb el món. Aquestes mediacions provenen de la família, l’escola, els mitjans, els diversos grups, institucions, persones i coses. És interactiu, treballa en grup, emfatitza la solidaritat, la participació i la cooperació. Sap fer servir els mitjans massius com un fòrum per intercanviar i discutir els problemes comuns amb els altres. Es preocupa per el bé dels altres, per el de la seva comunitat i per el de la societat. Vol millorar (o canviar, si és necessari) la societat.
El subjecte creatiu
El subjecte creatiu sap construir una resignificació de significats i sap com produir missatges audiovisuals originals, que siguin útils per la societat i que estiguin basats en les contribucions i valors discutits i acceptats per la seva comunitat creativa.
Els mitjans massius han de servir a les necessitats, interessos i aspiracions del receptor. Cada ciutadà té dret a l’accés i participació en els mitjans per donar a conèixer el seu pensament, també podria aprendre a produir programes per la comunitat.
El focus central és la creativitat; aprendre a produir un anunci, diari, article, còmic, etc.
La crítica és sobretot la resignificació, és a dir, que el receptor no construeix una nova producció de dignificats.
El subjecte considerat des de les sis dimensions necessita estar alfabetitzat mediàticament, ser conscient de com funciona la indústria dels mitjans, ser actiu, deconstruint i reconstruint el significat dels mitjans, ser crític sobre les ideologies amagades en els missatges i crear la seva interpretació definitiva a través de les seves resignificacions.
L’últim objectiu de l’educació per als mitjans és la comprensió de la cultura popular mediàtica contemporània, per ser capaços de participar en ella com a coautors.
Alfabetització en països rics
Feire i Macedo no redueixen l’alfabetització al maneig mecànic de lletres i paraules, sinó que la conceben com la relació existent entre els educands i la realitat, mediada per la transformació de dita realitat, en l’entorn mateix en el que es mouen.
Una teoria de l’alfabetització apunta la necessitat de desenvolupar un discurs alternatiu i una lectura crítica de la manera en la que la ideologia, la cultura i el poder treballen dins del marc de les societats capitalistes actuals, per limitar, desorganitzar i marginar les experiències quotidianes d’índole crítica o radical i les percepcions individuals plenes de sentit comú.
Existeix la necessitat de desenvolupar pràctiques pedagògiques que agrupen als educadors, els pares i els educands en torn a visions comunitàries noves i més emancipadores.
Per a Freire l’alfabetització és un projecte polític per el qual home i dones sostenen el seu dret i la seva resoponsabilitat no només de llegir, comprendre i transformar les seves pròpies experiències, sinó també a reconstituir la serva relació amb tota la societat.
Per altra banda Freire considera que el llenguatge i el poder estan intricadament relacionats, proporcionen una dimensió fonamental de la entitat humana i de la transformació social. El llenguatge és la vertadera matèria prima de la cultura i constitueix tant un terreny de dominació com un camp de possibilitat.
Freire: “apte per a tots els públics”En la teorització sobre l’alfabetització com a forma de política cultural, la vida escolar no es concep com un sistema unitari, és un lloc determinat per la pluralitat de llenguatges, on xoquen les cultures dominant i sotmesa i on els educands també aporten significats.
El currículum és una instància de política cultural de les pràctiques significatives de la qual contenen la lògica de la dominació i la possibilitat de formes pedagògiques transformadores i habilitadores.
Els educadors radicals han de:
- Legitimar les veus dels diferents alumnes
- La articulació moral ha de postular un llenguatge de la comunitat emancipadora i el compromís individual i social.
- Brindar als alumnes l’oportunitat de qüestionar diferents llenguatges o discursos ideològics .
- Examinar els interessos socials i polítics que constitueixen la seva pròpia veu.
- Propugnar una filosofia de l’educació que pensi des de l’oprimit i no per a l’oprimit.
Llegir la realitat: a les idees pels fets
Freire diu que aprenem a llegir la realitat abans que a desxifrar els signes.
Per a Bernstein, l’escola ocupa un paper important de control sobre els alumnes. Aquestes idees concorden amb l’enfocament constructivista d’ensenyança i amb la concepció d’aprenentatge significatiu d’Ausubel.
Segons Vygotsky, les funcions psicològiques superiors, com el llenguatge, apareixen primer en el context, i la persona les va interioritzant fins a fer-les pròpies.
L’educació bancària dicta idees,, no hi ha intercanvi d’idees. No debat o discuteix temes.
Per a Kaplún, sense experiències comunes entre emissor i receptor no hi ha comunicació i s’ha de partir del que és quotidià.
Explicar històries
Kaplún proposa el relat com a manera privilegiada de comunicació popular. Aquest tipus de contes o històries són recreació i formació cultural. Utilitzar-los ajuda en la comunicació educativa.
Diversitat de codis ideològics
Cap ésser humà parla el mateix llenguatge ni té les mateixes experiències ni el mateix nivell de consciència o codi ideològic.
L’escola i els mitjans són un aparell ideològic que fomenta una actitud conformista, reforçant una sèrie de valors i actituds. Problematitzar el que passa a la realitat és anar a contra corrent.
Segons Marx, el poder de la ideologia consisteix en que opera des de dins del subjecte, el dominat la internalitza i inconscientment la incorpora.
Per a comunicar o educar estem condicionats pel grau de percepció social dels nostres destinataris.
Per a Kaplún, l’educació popular és com un procés i una experiència de tot procés és respectar el ritme dels que estan vivint-ho.
Convertir-se en emirec
Quan ets emirec és quan el receptor es converteix també en emissor. Hi ha hagut un procés real de comunicació educativa. És natural que en les primeres “emissions” hi hagi encara expressió de la seva dominació interioritzada i que la paraula no sigui plenament seva.
S’han d’analitzar críticament les primeres manifestacions i s’han de fer segons la capacitat de percepció social dels participants, i considerant que els errors són part del procés de coneixement.
De la percepció ingènua a la visió crítica
Quan pensem que amb exposar la vertadera causa d’un problema esborrem els estereotips i les explicacions ingènues sobre un determinat tema social, els que estem sent ingenus som nosaltres, ja que els prejudicis solen estar molt més estesos i arrelats del que pensem.
És més pedagògic i eficaç que aquests estereotips i explicacions ingenus apareguin de manera explícita en el nostre missatge perquè aflorin en la consciència dels participants. Al convertir-los en procés d’anàlisi hi ha més possibilitats de qüestionar-los i superar-los.
Gramsci denominava “sentit comú” a aquestes visions ingènues carregades de prejudicis i estereotips i considerava que sense una crítica al sentit comú, el treball de l’educador popular era estèril. Afirmava que era l’únic mitjà d’accés als problemes reals.
També és una ingenuïtat menysprear determinades pràctiques de la cultura popular: medicina natural, us de fertilitzants naturals, cultius autòctons, sense veure que existeixen altres formes legítimes d’acostar-se al coneixement.
Canvi en termes de continuitat
No tota manifestació del poble és el reflex de la cultura dominant. Hi ha elements mobilitzadors en la cultura popular i és precís potenciar-los: recuperar la memòria col•lectiva, els seus arquetips- símbols, els seus anònims herois, la presa de consciència dels seus valors tradicionals solidaris i alliberadors.
El missatge viu
Podem elegir si emetem missatges tancats, amb pensaments elaborats, o missatges oberts que estimulen l’elaboració de pensaments en el receptor. Els missatges oberts, requereixen major activitat per part dels receptors, perquè han d’associar i relacionar les escenes, inferir, imaginar, sentir, relacionar amb les pròpies vivències.
Forma i contingut dels missatges: la forma pot tenir molt contingut
Els símbols no són neutres, un gest, una foto, una escena que afegim al contingut d’un missatge pot desvirtuar-lo. Aquesta idea té a veure amb el currículum ocult i als educomunicadors se’ls imposa l’exigència de se molt crítics amb ells mateixos, revisant l’escala de valors que incorporen als mateixos.
Missatges paral•lels i simultanis
Tot missatge central porta missatges secundaris, pot dir-se una cosa verbalment, i una altra cosa amb la mirada, els gestos o la seva actitud corporal, la complexitat és major si acompanyen altres recursos audiovisuals. Hi ha d’haver una congruència entre aquests missatges si no volem anular la intenció del missatges principal.
Algunes imatges, cançons, acudits, etc poden ser signes de la ideologia dominant que se’ns colen desvirtuant processos alliberadors.
Elegir entre varies opcions de produir un missatge
És preferible presentar unes poques idees centrals i desenvolupar-les bé que presentar moltes dades inconnexes.
És precís plantejar-se com començar i com acabar el nostre missatge.
Amb la finalitat de comunicar alguna cosa a algú estem parlant d’una manera de manipulació. Encara que no tota selecció o combinació sigui intrínsecament manipuladora, té possibilitats que ho sigui.
La manipulació no només consisteix en mentir en el sentit de deformar o alterar els fets, pot valer-se d’altres recursos més subtils que son més o menys coneguts per altres.
La manipulació depèn de com es seleccionen i combinen els elements d’un missatge. No existeix una comunicació objectiva i asèptica, però hi pot haver una comunicació honesta, sincera, pluralista, respectuosa i crítica.
Pautes per depurar de sorolls la nostra comunicació
Pensar en el destinatari, ser humils, no improvisar, planificar el missatge, discutir el pla amb un company i posar a prova el material.
La comunicació com a motor del procés educatiu
Educació i comunicació són la mateixa cosa o educar és comunicar o tota educació és un procés de comunicació? L’educació i la comunicació estan molt relacionades.
No existeix expressió sense interlocutors i el nen ha d’escriure per ser llegit i posat a l’abast de la comunitat. Quan el nen comprova la utilitat de la seva labor, i que la seva activitat escolar té una dimensió social i humana, llavors s’allibera en el seu interior la necessitat d’actuar, buscar i crear.
Una pedagogia de l’autoaprenentatge en col•lectivitat
No es tracta d’una educació sense mestre sinó de deixar de veure’l com l’eix únic del procés educatiu, ubicant la seva aportació dins d’un marc més ampli i dinàmic d’interaccions en el qual sigui cada vegada menys necessari.
La motivació d’escriure per ser llegit en els mitjans
Perquè un procés d’autoaprenentatge es desencadeni és precís dotar al sistema d’un estímul. El diari escolar, per exemple. La seva funció és obrir canals de comunicació a través dels quals socialitzar els productes del seu aprenentatge.
La inserció dels mitjans a l’interior d’un programa d’autoeducació orientada posa a disposició dels educands un vehicle per expressar-se i en aquesta pràctica, afirmar-se i adquirir consciència del seu propi valer.
El procés de construcció del coneixement requereix interlocutors
El que hem retingut al llarg de les nostres vides, és allò que hem tingut el compromís de transmetre públicament.
Conèixer és comunicar. Freinet diu que quan els nens busquen, experimenten, discuteixen i reflexionen i es va despertant en ells el voler saber més és perquè han de ser llegits per altres. Aprendre i comunicar són components d’un mateix procés cognitiu, ja que es necessiten recíprocament.
El saber com a producte social
La proposta de Freinet d’encarar el saber com a producte social remet al procés mateix de construcció del saber i a les fonts des de les quals es construeix. Concebre l’aprenentatge com un fet social implica incorporar múltiples fonts d’informació i múltiples interlocutors o receptors, és a dir, una xarxa d’emirecs.
Potenciar emissors actius contribueix a formar receptors crítics
L’apropiació del coneixement es catalitza quan s’exerceix d’emissor. S’aprèn més si es realitzen missatges que poden ser entesos per els interlocutors.
Si educar-se és involucrar-se en un procés holístic d’interacció, un sistema serà més educatiu quan més amplia sigui la xarxa comunicativa que sigui capaç de posar a disposició dels educands.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
